Roger Vilarrasa i Sañé, Oficial de ferrador, de Seva, Catalunya.

A casa sempre hem tingut cavalls i ases. Als 6 anys vaig començar a muntar i sempre he tingut una relació molt estreta amb aquests animals.

Després d’aprendre les nocions bàsiques del ferrament amb diferents ferradors de la zona durant un parell d’anys, vaig tenir la sort d’entrar a l’ECAE (Escola de Capacitació Agrària Eqüestre) com a alumne. Un curs de tres anys per obtenir el títol europeu d’oficial de ferrador de la EFFA (Federació Europea d’Associacions de Ferradors).

Durant aquests tres anys vaig estar amb diferents ferradors formant-me, encara ho faig i ho continuaré fent anant a congressos, xerrades, concursos i trobades d’arreu d’Europa i del món.

En aquesta feina el qui digui que ja ho sap tot........ malament!

L’objectiu és continuar aprenent per ferrar cada vegada millor, veure-ho reflectit en la feina del dia dia i, en definitiva, en el cavall.

Recordeu que sense peu no hi ha cavall!



Roger

Vilarrasa


Membre de l’Associació de Ferradors de Catalunya

amb el títol europeu de la E.F.F.A

(European Federation of Farriers Associations)

Des de la domesticació del cavall, fa aproximadament  5.500 anys, es va descobrir que protegir els cascs comportava una clara millora en el seu rendiment. Es va comprovar a les travessies, al treball al camp i a la guerra. De fet, en la mateixa natura, la probabilitat d’escapar dels depredadors és molt més alta en els cavalls que tenen els cascs sans i forts.

Al llarg de la història, no solament en l’actualitat, els cavalls han estat sotmesos a esforços excessius per la pròpia naturalesa dels cascs. Per això és necessari reforçar-los. A més a més, les noves races creades per l’home tenen uns cascs més fràgils, com és el cas del pura sang anglès o el quart de milla, amb parets fines i cascs petits en proporció a la seva envergadura i pes.

A part del ferrament és molt important fer un control del cavall des del seu naixement per detectar les diferents patologies d’aplom que poden aparèixer i evitar-les en la mesura que es pugui a fi de pal·liar problemes en el futur.

Recentment, s’ha fet un descobriment arqueològic de gran trascendència que demostra  l’antiguitat, una mica més llunyana del que es pensava, de la domesticació del cavall. Segons aquests estudi, sembla ser que ara fa uns 5.500 anys (3.500 aC) el poble de la tribu Botai –entre l’actual Federació Russa i Kazakhstan– van passar de caçar cavalls salvatges a domesticar-los.

Les primeres ferradures conegudes són de l’Àsia i eren unes botes fetes de pell i plantes. Més tard, els Grecs i els Romans van inventar la hiposandàlia, unes botes fetes de pell i metall per protegir millor els cascs.

Les ferradures clavades no van aparèixer fins l’època dels Celtes i els Gals. Quan els romans al segle VI aC van conquerir aquests pobles, ja ferraven els seus cavalls des de feia temps.

Al principi els claus tenien el cap pla, en forma de “clau de violí”, al contrari de la forma actual amb  el cap quadrat o rectangular.

Cap al segle X es generalitza a tot Europa l’aplicació de la ferradura clavada. No obstant, la tècnica de ferrar en calent no va fer-se comú fins al segle XVI.

Les tècniques actuals dels ferradors daten del segle XIX i han evolucionat poc des d’aleshores, almenys en els seus principis.

Benvinguts

Per què es ferren

els cavalls

Una mica

d’història